La Novena de Beethoven
El 7 de maig de 1824, Viena vivia amb expectació la que anava a ser la primera aparició pública de Ludwig van Beethoven en dotze anys.c 125, avui informalment coneguda com la Novena. Tota Viena sabia que Beethoven, considerat llavors el més gran dels compositors, estava completament sord.
El públic que abarrotava la sala va contemplar amb reverència com es col·locava després del director d'orquestra i seguia l'estrena en una còpia de la partitura, imaginant en la seva ment el que els altres escoltaven. Per a ell, allò era possible perquè, com explica el professor de Filosofia i crític musical Jacobo Zabalo, "la música és matemàtiques, és intel·ligència.Els músics del nivell de Beethoven no necessiten sentir els sons físicament, els tenen al cap”.
En finalitzar el concert van esclatar els aplaudiments d'un públic commocionat pel que havia vist i escoltat. La Novena era extraordinària, no sols per la seva durada i magnitud instrumental, sinó perquè incorporava un nou element: en l'últim moviment intervenien quatre solistes i un cor, que interpretaven el poema Oda a l'Alegria, de Friedrich Schiller. Beethoven seguia embardissat en la seva partitura quan l'ovació va començar i no va reparar en ella, ni en els mocadors que s'agitaven en l'aire, fins que una de les solistes li va alertar, tocant-li suaument el braç. Només llavors es va inclinar i va saludar als seus admiradors per última vegada.
El públic que abarrotava la sala va contemplar amb reverència com es col·locava després del director d'orquestra i seguia l'estrena en una còpia de la partitura, imaginant en la seva ment el que els altres escoltaven. Per a ell, allò era possible perquè, com explica el professor de Filosofia i crític musical Jacobo Zabalo, "la música és matemàtiques, és intel·ligència.Els músics del nivell de Beethoven no necessiten sentir els sons físicament, els tenen al cap”.
En finalitzar el concert van esclatar els aplaudiments d'un públic commocionat pel que havia vist i escoltat. La Novena era extraordinària, no sols per la seva durada i magnitud instrumental, sinó perquè incorporava un nou element: en l'últim moviment intervenien quatre solistes i un cor, que interpretaven el poema Oda a l'Alegria, de Friedrich Schiller. Beethoven seguia embardissat en la seva partitura quan l'ovació va començar i no va reparar en ella, ni en els mocadors que s'agitaven en l'aire, fins que una de les solistes li va alertar, tocant-li suaument el braç. Només llavors es va inclinar i va saludar als seus admiradors per última vegada.
Paula
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada